Breu biografia
Segimon Serrallonga va néixer el 1930 a Torelló, va estudiar al seminari de Vic i hi fou ordenat sacerdot. Va ampliar estudis a Lovaina. Es va llicenciar en filologia clàssica i en filologia catalana. Exercí de professor al Seminari i al Col.legi Sant Miquel. El 1977 començà a fer de professor a l'Escola Universitària de Mestres Balmes i el 1991 fou nomenat director de la Biblioteca dels Estudis Universitaris de Vic. Ha publicat: la traducció dels llibres Saviesa i Eclesiàstic a la Bíblia de la Fundació Bíblica Catalana. (1968); Eixarms (1974); Poemes 1950-1975 (1979, Premi crítica Serra d'Or); Tornem-hi; No ho direm tot (1980); la traducció de Les noces del cel i l'infern de William Blake (1981); Poesia antiga (1981); el pròleg al Dietari de Francesc Rierola (1983); la traducció de Me-ti: llibre dels canvis de Bertold Brecht (1984); el pròleg al Llibre d'amic; cants d'Abelone de Joan Vinyoli (1991); Onze de Setembre de 1997: diada nacional de Catalunya (1997) i Mite del Foc o Progrés dins Col.loquis de Vic, 3 (1999).

Un saber soterrat
Escriure sobre un amic poeta com un passat és, de sobte, com la caiguda de la nit en ple dia. El fet de saber, de lluny, vagament, que el voltava la malaltia, sense més notícies, no autoritzava en principi res més que una contrarietat. I encara menys perquè fou ell, en Segimon, qui es presentà a la impensada a casa, a Cantonigròs, un matí de les darreries d'estiu, per portar-me a domicili uns seus escrits que jo li havia sentit llegir i volia que els tingués. Ara em sembla que puc pensar i que de cor sé que havia vingut a acomiadar-se. Tot seguit se n'anava poble avall amb la il·lusió de trobar-hi una família que estimava molt. Les arrels, on romania sempre. No li calia tornar-hi. Aquesta mort és escandalosament prematura. No hi fa res que totes ho siguin, perquè de viure no ens en guarim mai. Deixa, de moment, més que altres, la consciència, en nosaltres, de l'inacabat, del truncat. Tot és tan bell, va escriure, que és impossible. Això primer. Alhora, retreia el vers de Schiller, que la raó de la vida la tenim els qui vivim, però ell mateix objectava, sabent prou el que ens espera a tots, que els morts no poden tenir raó si no viuen en nosaltres i per nosaltres. Això hem de mirar ara que ens passi a tots, als amics, als deixebles, als lectors (a la família, per respecte i afecte, no cal dir-ho), que sigui un fet que per nosaltres visqui, ara que viu en nosaltres. Sobretot perquè de tot ell, del que ha escrit, del que sabia, n'hi ha més de soterrat que a la vista. Potser, simplement, perquè la superfície no li provava. No entenia, i feia bé, que res anés balder al seu volt (incloc Catalunya, la causa d'una pàtria com val). Tot havia d'anar collat, fins a la darrera estria de la rosca, perquè arribés a fons. Ho volgué com a poeta i traductor -feines agermanades-, com a mestre d'universitat, com a home de lletres i biblioteca: heus ací la biblioteca de la seva estimada Universitat de Vic. Calia veure-l'hi. Per tot plegat i per cinquanta anys de poesia, va poder dir que en Riba li havia fet molt bé, que li havia fet posar l'home davant del poema. Com "uns prínceps entre molts, diríem, ara que per a l'amic, mestre de vida, s'ha acabat" aquest regal terrenal. Però en comença, crec, un altre.
Joan Triadú (11-04-02)

Tornar a VilawebVic